Sensacional jornada excursionista la del 8 de Decembre. Tots quatre companys ens vam trobar a la benzinera Q9 poc després de les 8 del matí, un dia en que la Marisol i el seu company eren baixa d'última hora i la Cristina es deixava entabanar pels llençols, arribant a la trobada una mica més tard. Un cop en marxa i amb la ruta programada al meu cap, deixem dos dels cotxes a l'alçada de Can Roure i marxem tots quatre amb el cotxe del Luis a l'altra banda de la riera de Les Arenes, cap al punt de sortida des del camí dels Monjos. Pujadeta cap a la Mola contemplant l'entorn i comentant quin dia tindriem. Doncs,de primer moment un dia emboirat que no deixa aixecar el solet que tots quatre esperàvem. Deixant el camí dels Monjos, agafem un dels camins que millor vista atorguen, el camí de la Font Soleia. Un cop arribats a la Font i després de fer un glopet, continuem fins a topar amb la canal del Tro, la qual ens accelera el cor i ens fa de les mans una eina indispensable per assolir-la pujant.-Ei, mireu, la Mola! En efecte, ja era nostre el cim, encara que havíem de carenar una estona fins a la Font del Saüc i d'allà d'un salt a la Mola. Arribava doncs l'hora de l'esmorzar que ens entretindria durant 35 minuts, sinó més. Una vegada fet el café, reprenem la marxa i agafem direcció Nord per agafar "l'Autopista La Mola-Montcau"...si, si, és la via més sovintejada del Parc Natural. Encara, però, haviem de fer parada a la Cova del Drac on el Josep faria de les seves intentant entrar per la zona més divertida de la cova...jeje. Després d'uns minuts, allà on "l'autopista" arribava a la fi, començava la pujada al Montcau...si, si, també al Montcau! Assolit aquest també, en Josep no en té prou i puja encara més...al vèrtex geogràfic, emulant al "Cristo Redentor"! Amb el vent que bufava! Doncs apa, flaash! Foto al canto!
No ens entretindriem massa, el vent picava de valent i calia no agafar fred, així que vam baixar cap al Coll d'Estenalles portant en aquell moment una mica més de tres hores de bona marxa però, això si, amb generoses aturades.
-Llavors, que ens quedaria per arribar als cotxes, més o menys? preguntava la Cristina.-....glups! Potser havia estat una mica agosarat en preparar aquella marxa tant llarga...segurament. Vaig comentar que quedaven unes dues hores i mitja aproximadament, que potser ens anava una mica just per poder dinar a l'hora. Intentant doncs, que la situació arribés a front comú, tenint en compte que ens trobavem una mica lluny del destí, el meu cap no parava d'intentar buscar solucions....'i si això,... i si allò altre.....' Es clar, al restaurant teniem hora a les 3, més tard no podiem arribar. Així doncs, haviem de còrrer o bé ens quedavem sense dinar a la Pastora...impossible, anavem a bon ritme i ni així! Llavors, aquest cop la bombeta s'em va encendre a moi. -Idea! Potser si, era el més oportú; vam creuar un entorn maquissim, descansant deu minuts a la fresqueta Font de la Pola i alegrant-nos durant una bona estona la vista travessant l'Obac, però haviem de separar-nos. Era la única opció, jo marxaria amb la Cristina cap als cotxes i el Luis i en Josep, a vint minuts a peu del restaurant, farien temps fins que jo arribés. Endavant doncs! A menys d'una hora de camí, la Cristina i jo marxàvem cap a destí. He de dir que, després de travessar els 4 turonets de les Pedritxes que ens separaven dels cotxes, vaig descobrir el fantàstic estat de forma de la Cristina que no tenia cap mena de mal de cames ni res semblant. Fantàstic! Camí de casa seva, la Cristina s'acomiadava mentres jo m'afanyava a obrir i engegar el cotxe del Josep per no fer tard a taula. Vint minuts i entrava per la porta del restaurant, quan en Josep començava a repartir l'amanida del primer plat. Just per començar! Després de tot, i encara que va sortir del meu cap, no va ser una idea tant dolenta, no? El recorregut potser massa llarg, segur que si...batejat doncs com a L'Olla de Sant Llorenç, que us sembla?
